"Vaig a veure que passa amb el vent i les flors" (M. Rodoreda)

Respostes

2012-02-13T05:47:00.000-08:00

Respostes, sempre he cercat respostes

paraules, afirmacions que fessin les paus

amb els meus dubtes i el meu dolor.

Respostes, sempre he volgut respostes

frases fetes i formades, expressament,

per conduir la meva existència,

donar pau a les meves exigències

amb mi, amb allò que m'envolta

i em fa ser com sóc.

Respostes, sempre he buscat respostes

i no les trobava mai

car errava en la forma

la circumstància en què volaven

traspassant els meus límits

penetrant la meva ànima,

calmant els meus dubtes

assossegant els meus udols.

Respostes, tot són respostes

estratègicament col·locades,

artísticament modelades

per a ser interpretades, triades,

escoltades, sentides, estimades,

regalades, obviades, respirades,

forjades, com les claus,

disposades a obrir i tancar les portes

del passat, del present i del destí,

que com la pluja, gota a gota,

fa dansar les fulles del meu jardí.

A Torredembarra, 13 de Febrer de 2012

Sovint em capfico

2011-10-17T07:06:00.000-07:00

Sovint em pregunto.

Sovint em preocupo.

Sovint em faig mal.

Sovint no conec els límits.

De vegades no sé com he d'actuar.

En molts moments no sé que he de fer per sentir-me millor.

Hi ha dies en què tot em capfica.

Reconec que sovint la resposta està en mi mateixa però de vegades no és fàcil trobar-la i en molts moments em fa mandra treballar sobre les meves emocions, els records i, sobretot, sobre el meu dolor, aparcat en un racó de la meva ànima.

Hi ha dies en què tot em capfica.

Aviat aprendré a obviar la mandra i fer un esforç per entendre, treballar sobre les meves emocions i viure amb la tranquil·litat de conèixer-me una mica millor. De fet ja ho estic fent.

També hi ha dies en què res em capfica.

El futur és incert però, hi ha una cosa en la que crec: segurament em coneixeré una mica més.

Aires de canvi

2011-09-28T01:19:00.000-07:00

Recites els versos del present

amb aires de canvi,

perfumats de tardor.

Jo sargeixo el passat

amb somriures d'infant

i et segueixo el fil

regalant-te el meu cor.

Brodarem plegats el futur

ple de revolts i misteris.

Desvetllarem els secrets

dels instants més amagats del passat.

Caminarem cap al futur

amb la il·lusió dels infants,

amb la passió dels adolescents,

amb el seny dels adults.

Recites els versos del present
amb aires de canvi,
perfumats de tardor.
Jo sargeixo el passat
amb somriures d'infant

i et segueixo el fil
regalant-te el meu amor.

Al Baix Penedès, 28 de Setembre de 2011

Amb tu

2011-08-26T07:42:00.001-07:00

Només amb la calidesa

de la teva veu,

amb la tebiesa

de la teva companyia

revifes la meva ànima,

atormentada,
per vells amors

que volen alliberar-se

fugir del record,

arrelat a la sang,

on palpita el dolor
a cada batec
d’aquest malsofert cor.

La Bisbal del Penedès.Agost de 2011.

De les vinyes i la mar

2011-08-10T07:04:00.000-07:00

A Josep Maria de Segarra

Belles vistes a la mar,

l'horitzó al seu davant;

intuïció d'eternitat...

Tot, als ulls del seu amant.

En aquell bonic paratge

sense sorra, sol, ni aigua

vivia la mar;

als ulls del seu amor.

Parlaven de futur,

irradiaven il·lusió.

Les vinyes verdes maduraven

el Raïm de la tardor

i la tarda, en aquell marge

queia sense fer soroll.

Vinyes verdes vora el mar,

va escriure el gran poeta,

I el poema es dibuixà:

les vinyes i la mar,

navegant plegats als ulls,

del seu amic i amant.

Torredembarra, 10 d'agost de 2011

Seràs millor

2011-08-09T12:25:00.000-07:00

Mira't. Pensa. Raona.

Que no és el mateix encongir-se de fred

que fer-ho de calor.

Que la vida porta canvis, porta somnis, porta amor.

No tanquis la porta, oblida la barrera,

deixa de repetir sempre els mateixos patrons!

Te n'adones? La història es repeteix, torna i torna,

viatja, rodola, una volta, un gir i torna; retorna...

Troba la peça amb la forma que vulguis i imagina,

retalla, modela, decora. Però sobretot viu.

Mira'm.

Pensa. Raona.

Que no és el mateix rebre amor que donar-lo

però pot formar part d'un tot.Te n'adones?

La història es repeteix, torna i torna,

viatja, rodola, una volta,

un gir i torna i retorna...

Que la vida porta canvis, però els has de voler,

porta somnis, però els has de projectar,

porta amor, però has de voler el conjunt, no la part.

Obre la porta, oblida la barrera,

deixa enrere els patrons del passat.

Troba't navegant entre somnis i formes,

entre rialles i records. Ets tu i ho seguiràs essent.

Seràs tu, però,

definitivament,

seràs millor.

A Torredembarra, 9 d'Agost de 2011

Per SEMPRE més

2011-05-25T06:15:00.000-07:00

Tu fas néixer el meu somriure
vestint-lo d'estels i coralls,

m'omples de llum i coratge...

per SEMPRE més, amant.

Em fas reviure amb paraules,

sentint-me lliure aturo els cops;

fas que les penes no siguin amargues...

per SEMPRE més, amor.

Dibuixes noves esperances

alimentes la meva il·lusió,

amb tu ja res m'espanta...

per SEMPRE més, tu i jo.

M'ensenyes a dir que si,

em mostres com dir que no,

fas que m'estimi com mai...

per SEMPRE més, company.

Se m'ha il·luminat la cara,
quan en somnis t'he trobat,
parlant de tu m'emociono...
per SEMPRE més, germà.

La teva veu sempre es dolça

jo ja no entenc de planys,

la teva mirada és sincera...

per SEMPRE més, Ferran.

A Torredembarra, 25 de maig de 2011

Sobre la vida i el temps

2011-02-25T03:53:00.000-08:00

Olorant el món, aquest matí, pensava: Què és el que fa que tot cada dia torni a començar? Què fa que la vida no s'aturi i estigui en constant moviment? Qui mou tots els rellotges del món al mateix compàs?

He mirat el meu entorn. Els pagesos netegen les vinyes, cremen el rostollar, els pàmpols i les restes de poda. Els ocells sobrevolen els camps al ritme dels seus cants. Els ametllers han cobert de blanc i rosa el paisatge, decorant l'hivern.

Penso en tu. Què fas? Què penses? Segueixes vivint d'esquena a l'amor veritable? Segueixes guiant-te pels impulsos del teu cap? Segueixes prioritzant aquests als del cor? Encara avui et guies per les primeres impressions? En aquest nou dia també segueixes no estimant a aquells que en un moment determinat no van connectar amb la teva realitat? Sento impotència de no haver-te pogut ajudar. Segueixo pensant que la veritat de l'Univers tard o d'hora apareix i desitjo que et visiti aviat. Un dia veuràs que tot és més fàcil del què sembla, que els errors no es paguen, més aviat són impagables; quan ens errem la vida ens regala la lliçó més ben entesa. Desitjo que tinguis molt d'amor, que el rescatis del bagul on sempre l'has volgut ocultar i que envolti el teu cos, espirals de llum, espirals d'amor, de vida, de colors.

Olorant el fum, aquest matí, reflexionava: Tot torna a començar. La vida no s'atura, es mou. Neixen les flors dels ametllers, moren els pàmpols de la vinya. Els rellotges marquen el compàs, nosaltres ballem, amb més o menys traça, però ens movem plegats en un mateix món.

Vull ser millor

2011-02-22T00:22:00.000-08:00

Vull ser millor. No des de la superioritat sinó des de la humilitat.

A cada pas estic una mica més aprop. El vent ,que bufa fort de mestral, remou avui tot allò que em fa mal i s'endú els llaços que convertits en nusos m'estaven ennuegant. Vull ser millor, m'ho repeteixo a cada instant. Són molts els moments en què he de controlar els meus instints, impulsos fabricats a base d'experiències passades, d'imatges viscudes, d'històries emmarcades en un quadre familiar, de dolor enterrat a les entranyes, de falsa melangia, de miratges del record, de les males passades dels sentits.

Penso que puc ser millor; amb mi, amb tu, amb tots. Lluitar contra mi mateixa és difícil, si em rendeixo, no puc fugir de mi. Probablement rau en això la bellesa d'aquesta lluita, bonica perquè si. No totes les lluites són negatives, fosques. No totes les recompenses han de ser en metàl·lic. Vull ser millor... em miro al mirall, somric amb la boca i amb els ulls i dic ben alt:

-Sóc millor, seré millor. Avui, demà, SEMPRE.

Al Baix Penedès, 22 de Febrer de 2011

Cant als què ens volen mal

2011-02-21T00:33:00.000-08:00

Amb l'odi que tu generes

ompliré un bidó ben gran,

no el vull portar amb mi,

millor deixar-lo guardat.

Amb la ràbia que tu desprens,

em faré un escut de fang

perquè quan te m'apropis

reboti el teu mal afany.

Amb la hipocresia

que tu irradies; a cada instant,

faré un tractat

per a ajudar als que si són humans.

Amb el fals somriure,

que quan et convé portes posat,

em faré una visera

per a no veure-te'l mai.

Amb l'interès que tu gastes a cada pas

em faré una oficina bancària

un banc que sorprendrà,

car l'amor serà l'únic crèdit a contractar.

Amb la teva enveja,

segurament faré un mirall

i te'l plantaré a casa

potser, així, podries despertar...

Amb la falta de respecte

en què tu t'has educat,

em faré un somriure gran

tot cridant ben alt:

"Que la ignorància és el reflex

de tot el que tu fas,

que el mal es venç amb bé,

i el bé, no té paranys".

Al Baix Penedès, 21 de Febrer de 2011

Ja floreixen els ametllers

2011-02-06T06:31:00.000-08:00

Imatge: http://joanmolar.wordpress.com/2007/11/18/ametllers-a-lalt-camp/

Ja floreixen els ametllers, reneixen les flors de la Natura; com els nadons que crèixen dins el cos de les dones, també mares.

Un nen bufa fort, les bombolles de sabó volen àgils sense intuïr el seu final, com nosaltres. A l'escola l'altre dia li van explicar que nosaltres neixem, creixem, ens reproduïm i morim.

Ens impacientem pels inicis i volem obviar els finals. Les pors ens fan inconscients i ens obliguen, sovint, a equivocar-nos. Moltes vegades els canvis són ineludibles, inevitables, fins i tot necessaris; a voltes els dies ens demostren que eren d'agraïr.

Ja floreixen els ametllers... viuré la seva primavera i gaudiré també de la seva tardor. Nèixen, crèixen, es reprodueixen i moren. El procès ens l'ensenyen desde petits. Per entendre'l de vegades no n'hi ha prou amb una sola vida.

Fes-me saber que m'estimes

2010-12-20T00:36:00.000-08:00

Font imatge: http://www.anipedia.net/images/pajaros-fondos-escritorio-p.jpg

Fes-me saber que m'estimes,

fes-me sentir l'escalfor

el teu alè m'acarona,

el teu somrís és d'amor.

La teva veu és la música,

notes d'ambient del meu cor,

la teva llum és el dia,

els teus ulls el millor sol.

Vola l'ocell sobre l'era,

desitjant de fer un mos,

si jo fos au, vida meva,

et duria flors de colors.

El meu bec les tallaria

i volant amb il·lusió

arribaria al niu nostre

entregant-me a la passió.

Fes-me saber que m'estimes,

fes-me sentir l'escalfor

que el teu alè m'acarona,

i el teu somrís és d'amor.

Al Baix Penedès, 20 de desembre de 2010

Enviament en curs

2010-11-11T00:33:00.000-08:00

No se quin sobre triar per a posar-hi això que sento, vull enviar-ho per correu urgent amb un destinatari: la teva ànima; un colom t'enregarà els meus sentiments aquesta tarda, sobrevolarà el teu cos i te'ls farà arribar. Novetats... no n'hi hauran, reiteracions del què sento, res mes. Però, quina culpa en tinc jo de què el llenguatge sigui tan limitat quan es parla d'amor? Hem esgotat les paraules, les frases i les expressions, com deia aquell cantautor "paraules d'amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teniem quinze anys..." I jo hi afegiria: "...hem crescut i ens continuen faltant mots, no calen paraules per a sentir i transmetre allò que portem a l'interior, el meu cor batega amor quan et tinc a prop..."

Per sempre més, Romanyà

2010-11-02T05:29:00.000-07:00

Imatge: http://www.panageos.es/fotos/romanya-de-la-selva_3173/dolmen-von-cova-den-daina_207111.html

El poble, alçat al cim de muntanyes abraçades per milers d'alzines sureres, té aquella olor que ennuvola la ment dels més àgils i emmetzina l'ànima d'aquells que pel cor traspúen dolor. No sabria explicar la connexió que s'estableix entre aquella terra i els cossos dels què la trepitjen, tan sols podria dir que ningú que hi hagi estat ha restat indiferent. Em tremola el pols en intentar escriure allò que he pogut experimentar allà dalt i em fa feliç pensar que li he descobert aquest troç de món al meu cor i al meu amor.
Viuré sempre aprop teu, Romanyà. Et visitaré d'any en any, de tardor en tardor... o de primavera en tardor. Abraçaré els teus arbres, respiraré el teu flaire, observaré les teves flors. M'ompliré de la teva aparent tranquil·litat.
Resta amb mi una part de tu, un Senyal, El Senyal Llunyà...i quan aquest viatge s'acabi, prego no caigui en l'oblit el meu cos. Amb un sol codi, "El Senyal", els que m'estimen prendran allò que quedarà de mi i ho cremaran, desprès, t'aniran a cercar. Em deixaran viure a la vora de la Cova d'en Daina per sempre més, o al Mirador de les mirandes. Donaràn per beure a les alzines les meves cendres regades amb aigua i restaré, així, unida a aquella natura màgica i magnètica, formant-ne part per sempre més. Més tard, celebraran que he nascut de nou i somriuran sabent-me viva al bell mig del bosc, entre aglans i rovellons, entre pedres, molsa, fang i sensacions.

Amb cada llàgrima, amb cada sol

2010-10-15T01:11:00.000-07:00

La llàgrima llisca galta avall,

aigua de mar, record passat

i el mocador, company de ball

eixuga el plor, esborra el plany.

Oblidem qui som per ser millors

i el cel no ens dona cap repós,

cauen les fulles, és la tardor

i amb cada pas creixem un troç.

Adéu, em dius. Adéu dic jo.

Somric, doncs tinc molt bons records,

diu la vida que amb cada sol

el tot, es col·loca al seu lloc.

La llàgrima llisca coll avall,

aigua de sal, record d'ahir

eixuga el plor, que va a cavall

entre el dolor i el bon desig.

Al Baix Penedès, 15 d'Octubre de 2010

T'estimo

2010-10-07T01:13:00.000-07:00

Desperto en un nou dia en què ,envoltada de foscor, dibuixo ombres a la cambra, fugint de despertar-te, amor. Surto al carrer i respiro la frescor d'aquesta ciutat que no es la meva; em renova i m'omple de vida presentant-me nous somriures, noves mirades.

Camí a la feina la son em vol guanyar la partida, somric pensant en què ha valgut la pena dormir poc.

Penso en un café, en breu esmorzaré de valent, observant el meu entorn en hores noves, hores adormides. El sol, tímidament, es deixa veure a l'horitzó i em permet, fins i tot, mirar-lo fixament. M'emociona omplir-me de la seva màgia, del seu color, carregar de la seva energia tot el meu cos.

Ahir, plegats, vam compartir un crepuscle meravellòs, seduïts per la història i la màgia de la Seu Vella, lligats de la mirada, agafats de la mà... és tan fàcil dibuixar somnis fets realitat al teu costat.

Amor meu: això és vida, vull viure així. Emoció, ho tornes tot d'emoció, estimat.

Ahir vaig viatjar fins al teu cor, avui em retrobo amb mi, sabent-me teva.

Per una mirada teva

2010-10-04T07:45:00.000-07:00

Font imatge:www.panoramio.com

Cau la fulla, delicada,

rere dansar amb lleugeresa

cau la fulla, disfressada,

d'horabaixa i senzillesa.

Sento el flaire de la llenya

que crema en un menjador

un gos ajagut a terra

es relaxa vora el foc.

Com els dies que han passat

caducs, han fugit del temps

han caigut del calendari,

ara són records. Moments.

Per una mirada teva

i aquell somrís del teu semblant

robaria jo el setembre
l'hi prendria al curs de l'any.

I amb bogeria d'amor,

em tancarien en cel·la

i havent-me tu pres lo cor

ja seria teu per sempre.

I així al sarró dels meus records

que duc penjat a l'esquena

hi guardaria els teus petons;

per una mirada teva.

Amb posat cavalleresc

vindries al meu rescat,

te'n riuries dels més valents,

m'agafaries la mà.

Per una mirada teva

i el teu somrís en un retorn

robaria jo el setembre

a l'estiu. I a la tardor.

Al Baix Gaià, 4 d'Octubre de 2010
(Tot traslladant-me, mentalment, a les muntanyes del Baix Penedès)

La Tardor en sensacions

2010-09-23T00:48:00.000-07:00

Font imatge: www.xtec.cat

Ja és aquí la tardor,

l'estació que inspira la màgia.

La meva guitarra belluga les cordes,

jugant amb la dolça melodia que tu em vas ensenyar.

Ja cauen les fulles a terra,

les meves preferides són les dels plàtans,

que quan es trepitjen fan "crec crec"

com quan agafats de la mà passegem Rambla amunt

"crec crec", ens mirem, mirem l'aparador

"crec crec" els nostres ulls es troben novament en un somrís ple d'amor.
Com pot ser que enyori coses que encara no em viscut plegats?

Tinc ganes d'ensenyar-te les vinyes roges d'Aiguaviva, amor...

Es respira la llenya cremada d'una llar de foc,

un flaire que em recorda les tardes de diumenge

en què tu i jo restem abraçats,

en silenci, davant les flames, somniant,

mirant-nos, estimant-nos, fent etern el nostre temps.

Com puc recordar coses que encara no hem viscut?

Ja és aquí la tardor, l'esperada tardor. Benvinguda.

Et viurem amb intensitat.

Al Baix Penedès, el 23 de setembre de 2010

Comiat d'agost

2010-08-31T11:48:00.000-07:00

Foto: Masarbonès, des de la Carretera de Roda de Barà a Masllorenç

Cau un nou dia, avui especial,

el sol ja s'apaga, l'agost s'ha acabat.

Setembre ja arriba! Tant que l'he esperat!

Les fulles tremolen, aviat cauran.

Uns ulls que somriuen es van apropant

les paraules, ara incertes, nous camins obriran.

Dono al món gràcies per haver-me regalat,

la màgia, la sort, l'amor i els senyals.

Aviat les vinyes el seu color canviaran,

tan bon punt, el raïm, hagi estat recol·lectat.

Caminarem per boscos, camins d'aquest món

entre ocres i verds, flaires i passions.

A Torredembarra, el 31 d'agost de 2010

Benvingut, Setembre.

Xuc Xucu Xuc

2010-08-24T01:30:00.000-07:00

Font: http://quesitorosa.blogspot.com/2010/07/las-vidas-posibles-de-mr-nobody-2009.html

El temps passa i no s'atura,

El tren passa i se'n va.

El tren passa, m'enlluerna,

El tren passa: temps vençut.

El tren passa, va de pressa,

El tren passa, l'he perdut.

Xuc Xucu Xuc Xucu Xuc,

amb la mà saluda un nen.

Xuc Xucu Xuc Xucu Xuc,

viatjo en l'espai i el temps.

La vida passa en un dia,

potser demà tornes tu.

El món gira hora per hora,

demà ens mirarem als ulls.

No temptaré el malastruc

Si tu ho vols seré amb tu,

per l'amor, per l'amistat,

sempre amb tu, per sempre tu.

El tren passa, no s'atura,

El tren passa i se'n va.

El tren passa, va de pressa,

El tren passa, l'he perdut.

Xuc Xucu Xuc Xucu Xuc,

amb la mà saluda un nen.

Xuc Xucu Xuc Xucu Xuc,

viatjo en l'espai i el temps.

El tren passa, torna un altre,
El tren passa: torna amb tu.

El tren passa en una imatge,

El tren passa tot sovint.

I si tornes a pujar-hi

a l'andana em quedaré

esperant-te cada dia,
de destí em vestiré.

Cor i cap, a 24 d'agost de 2010

Cant de tarda

2010-08-23T08:44:00.000-07:00

Com balla la cadernera

i guaita el temps de la tarda,

que feixuga com cap altra

ha d'esvair-se vençuda.

I de nit el món plora

enyorant el bell dia,

un nou matí espera,

el bon sol ple d'alegria.

Balla també una palmera,

sent la llum i la calitja

cerca allà, la cadernera,

un bressol a l'ombra fresca.

I si jo tingués dues ales

a on el sol es pon vindria

per així tenir-te sempre,

i ser-hi si em necessites.

A Torredembarra, el 23 d'agost de 2010

De tot cor

2010-08-23T00:53:00.000-07:00

Font: http://noita.blogia.com/

Tanco una porta per a fer net

marxo de tu pel nostre bé,

desitjo que suguis feliç

i omplis de flors els teus camins.

Girant el cap en tot moment,

no avançarem... és com el vent;

que atura el pas quan els pedals

fan tot l'esforç per avançar.

Digues adeu amb un somrís,

no ha existit mai el color gris.

Tot és real o ho hem somniat?

No ho dubtis mai: jo t'he estimat.

Avui el cor s'ens farà fort,

confio en tu: atura el cop.

Demà l'amor vindrà a cercar,

les teves mans: dolces amants.

Pensa que sempre allà estaré

de mi una mica ho ets, també.

I en aquest moment, delicat,

vull sentir que ens hem perdonat.

Perdona'm, si t'he fet mai mal,

Disculpa'm, si som tots humans,

Em perdono a mi, també a tu

vull pau en mi, vull pau en tu.

Jo esborraré tot el dolor,

que tinc a dins, en el meu cor

t'enyoro avui, també demà,

el temps que passa, ens guarirà.

Bicicleta, música, tu,

Kayak, terreny, Barça... i tu.

Que no deixis mai de ser tu,

Sigues millor. I sempre tu.

Al Baix Penedès, 23 d'agost de 2010

Perque Volem

2010-08-20T06:25:00.000-07:00

Font: http://www.margencero.comBIBLIO/relatos3/volar.htm

Sota el llençol suant la nit,

la meva pell remulla el lli.

Olor de Rom ulls de vermell

tortura el somni el meu cervell.

El sol d'avui em diu que ahir,

volàvem junts per un destí.

Avui la lluita s'ha aturat,

hi ha dos exèrcits esgotats.

L'exèrcit verd diu "alto al foc"

L'exèrcit roig atura el cop.

Miralls de llum, veniu aquí,

guariu dos cors, que estan ferits.

Recordo el cos de dos amics

ebris d'amor, feien camins,

avui pateixen el dolor

fruit d'un adéu, a contracor.

Amics d'amor, companys de joc

com dos ocells alcen el vol,

hissen banderes, volen coloms

desfent promeses, fum de colors.

A Torredembarra, 20 d'agost de 2010

Respecte

2010-08-20T04:57:00.000-07:00

Font: http://www.miquelestape.org/

Respecte,

Respecte a mi,

Respecte a tu.

Respecte,

Respecte al cor,

Respecte al dolor.

Respecte,

Respecte a les paraules,

Respecte als mots.

Respecte,

Respecte als missatges,

Respecte als significats.

Respecte,

Respecte al respecte,

Respecte al valor.

Respecte,

Respecte vull,

Respecte vols.

Respecte,

Respecte als camins,

Respecte a les decisions.

Respecte,

Respecte als fets,

Respecte a les conseqüències.

Respecte,

Respecte a l'amor,

Respecte a qui estimem.

Respecte,

Respecte a les emocions,

Respecte a qui hem estimat.

Respecte,

Respecte a la llibertat,

Respecte als llaços.

Respecte,

Respecte per a tu,

Respecte per a mi.

A Torredembarra, 20 d'agost de 2010

A contracor

2010-08-20T01:55:00.000-07:00

Font: http://mirandonos.blogspot.com/

Estira'm els cabells,

que són de veritat,

lliga'm cascavells

al coll i a les mans.

Torna'm a atacar

clava'm més punyals,

tot he anestesiat

fins i tot el cap.

Mira'm, aquí em tens

ja no entenc la por

que covarda venç

quan ens troba sols.

Torna'm a retindre

tanca'm al celler

que el que jo vull viure

sempre em persegueix.

Puc anar a la guerra,

sotmetre l'engany,

i l'ànima meva

segueix respirant.

I fugir de mi,

no ho podré fer mai

car no sóc de pedra

i tampoc de fang.

Busca'm en la nit,

cerca'm sota el sol,

he après a bussejar

nedo a contracor.

He volat amb somnis,

jugo amb els estels

m'he tornat de pluja

tinc les meves lleis.

Puc anar a la guerra,

sotmetre l'engany,

i l'ànima meva

seguirà respirant.

I fugir de mi,

no ho podré fer mai

car no sóc de pedra

i tampoc de fang.

Al Baix Penedès, a 20 d'Agost de 2010

De l'avenir i l'horitzó

2010-08-18T12:52:00.000-07:00

Imatge: http://elsodelsilenci.blogspot.com/

No se què porta l'avenir

dins el seu sarró color de terra

potser porta un caragol

amb la casa a l'esquena.

Recargolat com jo, en el meu etern dilema,

de paraules com punyals

clavades al pit i també a l'esquena,

sang de fets que diuen molt,

d'amors que supuren penes.

No se que porta l'avenir,

dies de núvols i tardes fresques,

potser fades i castells, una rosa o una estrella,

potser em duu l'amargor,

d'un amor que va ser tendre.

**L'horitzó s'ha esborrat avui i estancada en el temps navego

en les aigues d'un vell pou, del què si no surto, m'hi ofego.

Jo vull beure d' aquell licor, el que fa oblidar la pena,

l'amor que tot ho dona, l'amor que tot ho emplena.

Carregats de llàgrimes porto els ulls,

de lluitar contra mi mateixa,

els meus somnis ofeguen la claror

i de nit em porten tempestes.

No se que porta l'avenir,

al seu sarró color de pedra,

l'espero aseguda al meu senyal:

olor de pi, essència d'herbes.

Recargolada en la meva història

de mots que ataquen el cor,

de fets que ensenyen que el món

gira i canvia com una nòria,

gira i canvia... i torna l'amor.

No se que porta l'avenir,

dies de núvols i tardes fresques,

potser monstres i castells, una espina o un vell far,

potser em duu la dolçor, d'un amor que va ser amarg,

l'enyor d'aquell record, alé d'esperança eterna.

**L'horitzó s'ha esquinçat avui i estancada en el temps navego

en les aigues d'un vell pou, del què si no surto, m'hi ofego.

Jo vull beure d' aquell licor, el que fa oblidar la pena,

l'amor que tot ho dona, l'amor que tot ho emplena.

A La Nou de Gaià, 18 d'Agost de 2010

L'amor que brilla en tu

2010-08-09T11:09:00.000-07:00

Els teus ulls plens d'amor lluïen avui un vestit d'espurnes brillants,
d'espurnes brillants com d'ales d'àngel, d'estels llunyans.
D'estels llunyans que somnien amb tu, quan els mires des de la sorra,
des de la sorra ajaguda, embriagada de màgia, embogida de nit.
Embogida de nit, d'onades de mar, de brises de foscor, de vaixells llunyans,
vaixells que s'aproximen, guiats per dos fars, al port del teu cor, carregats de somnis, carregats d'amor.
Carregats d'amor, del què tu irradies, del què tu regales, del què tu transportes,
del que tu transportes, amb els teus ulls, plens d'amor, plens de vida, vestits d'espurnes centellejants.
D'espurnes centellejants, de guspires de llum, d'aquelles que no envelleixen, que perduren en el temps,
el temps que tu aprofites, el temps en què tu aprens, el temps que et fa més savia i t'ensenya dels més vells.

Per molts anys, Vivian.

Aurora Boreal

2010-08-04T01:46:00.000-07:00

Foto: Arora Boreal extreta de nosequemasda.blogia.com

Prou sap la lluna, del temps que t'he esperat,

la lluna, la pruna, la cómplice ha estat.

La nit ben caiguda, els ulls entristits.

El cor a baix ritme, esponja dels sentits.

D'il·lusió, els savis, havien farcit,

l'ànima estranya, que viu aquí amb mi.

I si desespera, el qui molt ha esperat,

jo m'he desconsolat: obligada a oblidar.

T'he cercat en mi; i no t'hi he trobat.

T'he buscat al cel, no has vingut, m'has faltat...

Vestida de gala, la lluna de dol,

no t'hem vist, Aurora, no t'hem vist enlloc.

Vestida de nit, la lluna de plor,

no has vingut, Aurora, m'has trencat el cor.

Al Baix Pendès, el 4 d'agost de 2010

Tal com brolla

2010-07-20T06:35:00.000-07:00

Brollen llàgrimes dels meus ulls,

no tenen cos, no tenen pes,

encara menys, color.

Brollen gotes de les lacrimals,

no tenen volum, no tenen olor,

traspúen dolor.

Brolla pluja del meu cap,

sense núvol com a pare, sense previsió,

s'aproxima la tardor.

Brolla por del cor,

la pena ofega el plor, s'asfixia la claror,

perd la lluita amb la calor.

Flueix l'amor,

arrelat al meu tresor, perdonat per darrer cop,

sufocat per aquest plor.

Raja la suor,

de ferides que es volen tancar, de camins per oblidar,

d'ocells que emprenen vols.

Rodolen matolls d'ahir,

de cicles que han acabat, d'obstacles que ja he saltat,

d'arrels que s'han assecat.

Viuen records als caps,

d'aquells que estimen sense engany, reis d'amor incondicional,

poetes d'ulls brillants.

Calen senyals per a no oblidar,

els remeis per a guarir les mans, dels que les donen amb els ulls tancats,

homes vibrants de vida, dolços amants.

Viu la por en un racó,

recada d'haver ferit, amagada en un silenci,

esperant sortir al seu torn.

Brollen llàgrimes dels meus ulls,

no tenen cos, ni pes; moren als llavis angoixats,

banyant-los d'aigua del mar.

Brollen esperances sobre les lletres,

Viuen al cor de qui les endreça,

i es pregunten si el qui espera,

trobarà realment el que vol.

Es pregunten si el que esguarda,

podrà creure en el que sóc.

Dins del cor, a 20 de juliol de 2010

(imatge: www.gemmesterra.com/)

Reflexes de lluna a l'ànima dissolta en la nit

2010-07-19T08:26:00.000-07:00

Un senyal, i dos, i tres...

els segueixo percebent,

un dibuix al cel tapat,

m'ha mostrat el teu retrat.

Miro el cel de nit, cercant

aquell estel que es va apagar

si una estrella m'hi volgués

m'ho faria per volar.

Una veu avui m'ha dit

que no oblido per somniar,

car de nit m'omples de llum,

i de dia et trobo a faltar.

Vull que arribi la tardor

mai com ara ho he anelhat

a les fades he invocat

per tenir dins tot l'amor.

La brisa càlida d'estiu

ha fregat la meva pell

un senyal m'ha dit que hi ets

aquí, amb mi, en tot moment.

La tardor vindrà aviat

i he de nèixer novament,

es prepara un nou camí,

faig silenci escolto el vent.

Tanca els ulls i repeteix

si ha de ser, per què no ho és?

si ha de ser, així ho serà

el secret està en demà.

Al Baix Gaià a 19 de Juliol de 2010

Viatjo cap a tu

2010-07-19T00:08:00.000-07:00

Viatjo cap a tu,

Tu no m'hi veus pas,

M'agafo al teu braç

Passejem pel riu.

Viatjo cap a tu,

et trobo un xic canviat,

els teus ulls han plorat

i el silenci és viu.

Viatjo cap a tu,

no sóc prou valenta,

la lluna ara et besa

no et puc donar caliu.

Viatjo cap a tu,

volo cap al cel,

els teus ulls de mel,

són el meu embruix.

Viatjo cap a tu,

vaig cap al record,

t'he llegit de nou,

avui és tot més dur.

Al Baix Penedès, 19 de juliol de 2010

(Foto: Ojodigital.com)

Sou vos

2010-07-16T08:47:00.000-07:00

Sou vos qui m'espera. Sou vos...
Us he vist aquesta nit, quan somniava
allà a la caiguda de la cascada... éreu vos;
expectant, pacient; com sempre, respectuós.
Volieu guarir-me desprès del dolor,
ho intueixo, ho sé, ho estava desitjant, ho estava esperant.
He bussejat riu avall i he rodolat, estic tota magolada...
M'he topat amb pedres, arbustos i esbarzers,
llocs on gairebé no hi havia aigua, però si hi era la corrent,
que per terra m'arrossegava i em cremava les galtes, les natges i els canells,
l'aigua enfangada s'escolava pel meu nas i els meus pulmons
que s'han omplert de l'aigua que havia banyat primer els rengs i els corriols
tota jo he sigut part del món per un moment, tota jo he viatjat a través del temps, intentant comptar els segons.
I allà l'he vist, esperant-me, vestit de dol, observant-me, trepitjant fulles seques, rodejat d'esquirols.
El meu darrer alé, mai podrà ser de ningú altre que de vos.
Fora del temps i l'espai estem tan units que cap riu ni cap estany
podran mai ofegar la força d'aquest amor, connectat a la vida, connectat a la mort.
Sou vos qui m'espera, sou vos. Vos ho sabeu, com ho sé jo.
No gosso dir més car a cada instant hi sou... i dins el riu no m'hi ha ficat ningú que no fos jo.

Al Baix Gaia, el 16 de juliol de 2010

L'amor és innocent

2010-07-05T12:09:00.000-07:00

Jo et mirava amb ulls innocents i em sentia la gola eixuta per moments. Jo podia renéixer sobre les teves espatlles, acariciava el teu clatell, els teus cabells. Jo, olorava el teu coll, l'acariciava suaument amb els meus llavis, t'abraçava tan fort que ningú no ens hauria pogut separar.
Jo tenia un somni, somniava que ens teníem, l'un a l'altre, sense pudor, sense vergonya, sense pors.

Somniava que ens estimàvem com si estant plegats el món s'allunyés, com si tot perdés importància, trascendència, duresa.

Jo et mirava amb ulls innocents.

Avui he viscut. La mirada innocent s'ha esvaït, ha desaparegut, com la tardor s'endú les fulles per a que les enterri l'hivern. Tot i això, encara t'estimo innocent, encara m'entrego innocent, i m'enamoro innocent, avui ploro innocent i també ric innocent.

L'amor és un misteri. L'amor és innocent. Mai no és el culpable. L'amor és innocent.

A Torredembarra, el 5 de juliol de 2010

Final del final profetitzat

2010-07-02T00:15:00.000-07:00

Arriben aires nous,
vents del nord del país;

suaument m'acaricien:

els cabells i el somrís.

Respiro amb profunditat

sóc feliç de ser-hi avui,

tinc exàmen obligat

amb els mestres de l'ahir.

Ara toca fer net

Ara és quan toca pagar,

Tu has tirat la pedra

I la mà jo he amagat.

Els meus ulls són de cristall,

la desembocadura,

del meu cor ofegat:

de l'ànima en són mirall

La força dels àngels

m'ajudarà a caminar,

i a tancar les ferides:

el dolor ja ha passat.

Us deixo, velles pells

marxo per a no tornar

alimenteu la terra

Feu crèixer amunt l'arbrat.

Al Baix Penedès, 2 de juliol de 2010

"Avui, la llum del sol traspassa, traspua la meva pell... i alimenta la meva ànima"

Desencís

2010-06-29T01:11:00.001-07:00

Des del primer moment en què el vaig veure em vaig quedar encisada. Quina meravella, quanta bellesa, qui goig. Cada matí sortia de casa amb una il·lusió: veure'l, mirar-lo fins a la sacietat, imaginar-me'l amb mi, sentir-lo meu. Dia rere dia el veia, nit rere nit el desitjava... i sovint pensava que mai seria meu.
Me l'havia imaginat en mil indrets. Hi havia compartit molts moments, tots dins meu: en el meu cap, dins el meu cor, a travès dels meus somnis, deixant anar la meva imaginació.
Vaig intentar aconseguir-lo per totes les vies que les meves possibilitats i la meva essència em permetien: la de l'amor, la del somriure, la dels somnis, la dels desitjos, la de sentir-lo meu abans de què ho fos... I sovint intentava convèncer-me de què mai seria meu, lluitava contra els meus desitjos, volia pensar que jo no mereixia tanta bellesa. Tampoc patir per res ni ningú. Recordo que hi va haver un temps en què, de cop, veure'l em feia mal i vaig convertir el meu amor en fredor, lluitant contra les meves emocions, pensant que el que jo sentia no era etern, que havia de ser valenta i creure'm que no era per a mi.
Un dia, en arribar a casa vaig trobar-me'l al llit, estirat, amb aquells cercles verds, grocs... i el fons blanc. Una veu al meu darrere em va dir:
-Sé que t'agrada, he vist com te'l miraves a l'aparador, he vist els teus ulls enlluernats amb la mirada fixada en el vidre. He pensat que t'agradaria que te'l regalès.
Vaig arrencar en un plor d'emoció i vaig donar-li les gràcies a la mà que m'havia obsequiat amb aquell troç de roba que per a mi volia dir tantes coses... tantes que no sabria per on hauria de començar-les a explicar.
Fa mesos d'això. Encara no m'he posat el vestit. Són moltes les vegades que m'he imaginat amb ell. Són molts els desitjos que hi he abocat. És massa l'emoció que he sentit en veure'l una i altra vegada. No vull veure com em queda posat perque prefereixo veure'l en els meus somnis. No m'atreveixo a portar-lo a sobre, potser em decepciono. Potser el taco, potser se'm trenca. Jo m'havia conscienciat de què no havia de ser per mi. És molt el temps que he passat desitjant-lo fins a la sacietat. Jo ja en tenia prou en mirar-lo. No vull que la meva il·lusió quedi enrere, oblidada, abolida, sola, obviada. Ara la meva sensació és de rebuig. Ja no té sentit sortir al carrer. He reservat un lloc privilegiat al meu armari, al costat en què la porta és de vidre. No vull portar posat el vestit, no havia de ser meu, és un vestit d'aparador, d'idil·li platònic, no d'amor.

Baix Penedès, 29 de juny de 2010

Potser ara...

2010-06-22T11:03:00.001-07:00

Potser ara...
quan cau el sol
quan la lluna em mira.

Potser ara...
quan l'olfacte em regala emocions
quan l'oïda em delita amb cançons.

Potser ara...
quan trobo a faltar el teu somrís
quan tinc enyor de la teva mà.

Potser ara...
Quan reviso les pàgines que hem compartit
quan m'endinso en tot allò que érem ahir.

Potser ara...
Pugui començar a entendre què ha passat.

Potser ara...
Si et necessito et tindré al meu costat.

El que sóc o el que vull ser... o potser el que necessito

2010-06-17T06:33:00.000-07:00

Vora la mar, banyada de brisa; així m'agradaria estar.
A la tardor, envoltada de fullam sec o de flora autòctona, fruïnt dels Muntanyans.

Passen els minuts, destrueixen preocupacions.

Tot allò que al matí em preocupava s'ha anat desfent, acomplint, passant.

Miro el rellotge, avançen les hores.
Miro el sostre, es manté inalterat, parell, com sempre.
Una taca al jersei distreu la meva atenció.

De cop i volta trobo a faltar el tic tac tic tac... M'agradaven més els rellotges d'abans.
La sensació és pastada a l'enyor que sento de les cartes amb segell i mata-segell,
d'aquelles linies que amagaven històries dins d'un enigmàtic sobre
sense assumpte, sense pistes, sense immediatesa, potser amb més amor...

Em pessigo el braç, és real, sóc aquí, sola, jo...jo i la meva essència.

Netejo les engrunes de la taula, toca tornar, al jo, l'aquí, l'ara, el rellotge digital,
les línies rectes, els quadrats, la geometria convertida en capsa, fora dels arbres
i del mar
i del cel
i dels núvols
i les flors
i la brisa
i l'aire
i la sorra
i la terra
i la molsa
i la riera
i l'estany
i també del riu
i del peix
i la petxina
i el record
i el somni...
(respiro profund)
i tot el que m'agradaria sentir.

Matí de dilluns

2010-06-14T01:10:00.001-07:00

El vell mirall m'envia llum,
l'amago sota el braç que tinc per ala,
ara que els dies són més llargs
i les llunes més càlides,
ara que tot sembla estar seré,
almenys ho sembla,
potser ho és.

Record d'una nit de Primavera

2010-06-08T12:30:00.000-07:00

(A una cuca de Calafell)

Cuca de llum, cuca de màgia,

tu que brilles en la foscor

Que immòbil restes adormida

i no gosso tocar el teu cos.

*****

Cuca de llum, tu que llueixes,

aquesta nit al bell jardí,

sota les herbes et vesteixes,

amb llum candent del to de l'or.

*****

Cuca de llum, tu que m'encisses

amb la bellesa del teu semblant,

la primavera que et captiva,

és la que et porta enguany de nou.

*****

I si demà amb la nit entrada

torno a estar aquí, davant de tu

cuca de llum, fada encantada,

sabré que el fred encara és lluny.

*****

A Torredembarra, 8 de juny de 2010

Ulls de lluna

2010-06-08T04:14:00.000-07:00

-On és la lluna, que no la veig al cel?

-La tens als ulls, que abans eren del color de la mel.

Et banya la mirada, l'essència, la pell

Et fa ple de llum, de màgia... i a mi, em sedueix.

Hi seré per a tu

2010-06-08T01:13:00.000-07:00

No et puc deixar d'estimar.
Això no ho podré fer mai.
M'has ensenyat el camí,
Tu has fet que cregui, en mi.

Mira'm als ulls un cop més.
O imagina-te'ls propers.
Cerca-hi bé a l'interior,
Hi sóc jo, i tu, i el món.

SEMPRE hi seré per a tu,
Ja sigui a prop o més lluny.
Cerca'm en la teva nit,
I troba'm de bon matí.

Aquí, allà, avui, demà,compta-hi
Sota el sol... I la lluna
Sota les teves estrelles
Avui, demà, aquí o allà, compta-hi.

Al Baix Penedès, el 8 de juny de 2010

Temps de sega, temps de canvis

2010-06-07T00:05:00.000-07:00

Faig per segar els pensaments que arrelen al meu cervell i que no vull amb mi. Faig per fugir de les espines i males herbes que no volen desaparèixer del meu cap. Encara em queden restes de males sensacions, de desconfiançes que necessito superar. Serà perque encara no hi sóc tota sencera, amb cos i ànima... Serà per què encara no sento que m'han entregat sencers, ànima i cos, no per manca de voluntat, més aviat, segurament, perque cal més temps.
Volo entre els arbres del bosc de la por, de tant en tant apareixen clarianes i zones del bosc on jo hi viuria, amb verds que oloren a vida, amb ocells, porcs senglars i bèsties que fan que al paradís hi visqui l'amor. Cada vegada, i a mesura que el bosc es regenera, el bosc és més bosc i jo, més humana. Voldria poder estalviar-me l'essència de les coses que no van amb mi, que no vull que siguin jo... potser tan sols un petó, una paraula quan no l'espero, una carícia, un somriure, un t'estimo en posarien remei.
No puc netejar jo sola tot el sota-bosc per a fugir dels incendis. Necessito que hi siguis, que m'ajudis, que em facis més forta. Dediquem-hi temps. La terra és la que ens acull, la que fa que tot sigui, que tot esdevingui. Si no la cuidem no ens cuidarà a nosaltres. Si no ens n'ocupem, tot es descontrola i creix en totes direccions... i així tinc avui el meu caparró, ple d'ortigues, espigues i esbarzers que alhora que ens poden ferir s'interposen en forma de barrera entre el meu cor i el meu cap.

Al Baix Penedès, 7 de juny de 2010

Torn de Precs i Preguntes

2010-05-14T11:01:00.000-07:00

Tremola el cor quan la solitud s'ofega, ja estigui el got mig ple o mig buit.

S'allunya la mirada d'aquell espill que dies enrere irradiava centelles que venien i tornaven dels ulls.

No em ve de gust veure res més què les imatges que cerco, recupero i em recreo recordant.

Parlo amb mots totalment despoblats, deserts, insignificants. No dic res i és per això que ho dic tot.

La situació m'ofega i encara no he entès quina és la màgia que em fa respirar amb tanta tranquil·litat, amb tant d'amor, quan sé que hi ets i estàs bé.

Un dos tres quatre cinc sis... compto sense comes per a què el temps passi més ràpid i vull saber en quin moment notaré el gir que farà el meu cervell per a anunciar-me l'instant precís en què tot es tornarà diferent. Ni millor, ni pitjor, diferent.

Tanco els ulls i penso:

-Tant si me'l miro de lluny, com si m'hi endinso, al bosc hi han caderneres i esquirols. I llebres! I fulles que canvien de color amb el pas de les estacions!!

Hi ha somriures que volen sortir .... de cop i volta me n'adono de què saps què una gota està lliscant pel meu pòmul dret, sense control, sense domini, sense vergonya. Entro en consciència de què hi és i les meves galtes s'omplen de llàgrimes. Avui la meva ànima vol ser el mar i deixa anar gotes salades d'aigua que han de dir adéu per a fer lloc a la nouvinguda que baixarà del riu, ara què és primavera. Ara que hi ha papallones i flors. Ara que m'encaterinen les rosselles, els núvols, els ocells nocturns, les estones de sol i l'Arc de Sant Martí.

I recordo:

No tocaré les coses, no trencaré res, no aixafaré les patates “xips”, no obriré les ampolles de suc, no encetaré cap bossa de caramels, no rascaré la cola de resina de cap capsa, no voldré només les coses dolces, m'allunyaré del passadís de la xocolata, no posaré gelats al carret quan no em vegis... T'ho prometo!

Si vas a comprar voluntat, jo vull venir amb tu. SEMPRE la podem compartir, SEMPRE em puc comportar. Comprar voluntat convida a compartir i comporta comprovar si SEMPRE comprarem o compartirem plegats.

I Reitero: Parlo amb mots totalment despoblats, deserts, insignificants. No dic res i és per això que ho dic tot. Navego entre paraules sense rumb, sense nord, només amb records

Com ell. Com tu, potser. Com jo.

2010-05-11T11:47:00.000-07:00

Com qui té la necessitat de beure, de dormir, de menjar... com qui la té de sentir-se estimat, o d'oblidar un mal record o potser d'eternitzar-ne un de bo... Com ell. Com tu, potser. Com jo.

Em porten els dits a expressar allò que amb paraules pronunciades, que amb aire dotat de vibracions audibles, no puc fer sonar. Em tremola el cor, em tremola l'ànima.

I digue'm: Què fa que la claredat de pensaments que tinc en un determinat moment s'esvaeixi, i marxi, sense deixar tan sols un rastre per seguir-ho?

Tan sols necessitaria un fil de plata com el que deixa un cargol. Encara que l'hagués de buscar a contrallum, em serviria, podria tornar a trobar-me al lloc d'on vinc, al lloc on era, al moment on estava.

Vull aturar el temps i alhora no vull que s'aturi. Vull saltar d'aquí a allà sense haver de suportar llargs trajectes de cansament, de fatiga mental que em retornen a les meves pors, les que s'amaguen quan em sento feliç, les que retornen per a recordar-me que encara he de viatjar, que encara hi he de fer molt, hi ha molt per fer. Hi ha tant per fer!

I estimo, i em fas sentir l'amor que truca a la porta i m'espera amb els braços oberts. Ara hi sóc, ara no. No sóc jo, és el meu cor. Digue'm: Per què? Què fa que tot plegat sigui tan complicat! Dibuixo somriures de paper esqueixat amb diaris vells que parlaven d'històries repetides dia rere dia, de números i xifres que volien alarmar algú; potser ho van aconseguir, qui sap... I qui no?

Alarma cardíaca, despertador maleït, que em desperta del somni profund, del moment en què sentia la felicitat dins meu, del temps de les papallones dansaires i les flors, el verd i l'aigua del riu. Vull tornar al castell. Vull sentir de prop l'energia. La veu, el sospir, el somriure, l'abraçada, l'amor en estat pur, inalterable, no alterat, no adulterat.

Cors lliures rodolen carrer avall, ara que la pluja ja no dutxa les flors. Cors ferits s'amaguen pels racons. Fugint de les pors, la por, el món, l'amor. Com ell. Com tu, potser. Com jo.

A Torredembarra, 11 de maig de 2010

Vola la gavina

2010-05-04T11:16:00.000-07:00

Vola la gavina,
quan les gotes esperen el pas dels minuts,
vola la gavina, vola.
Somriuen els ulls brillants
i somnien en convertir el seu cos en una ànima lliure,
sense cos, sense dolor, sense excuses.
Somnia el somni en despertar gaudint dels canvis
sense patir i en silenci prepara l'avenir,
el misteriós camí de senyals
i missatges ocults en el més enllà.
Vola la gavina, volo jo també.

A Torredembarra, a 4 de maig de 2010

Jo, a tu...

2010-03-11T00:29:00.000-08:00

Jo, et regalo el meu cor trencat,
potser per a tu el puc arranjar
amb un somriure bonic
amb un amor de veritat.

T'ofereixo avui el meu amor,
te'l vull donar només a tu,
si tens ganes de compartir
si tens forces per seguir.

Jo, et convido a sentir-me aprop
si és que encara no ho has fet
i t'emplaço aquesta nit
a que amb mi somniis despert.

Al Baix Penedès l'11 de Març de 2010

Cau la neu

2010-03-09T10:25:00.000-08:00

Garlandes, hi penjen garlandes,
i no és nadal.
Bolves de neu, cauen dansaires,
encara és hivern.

De gris s'han vestit tots els cels
de blanc els carrers.
El sol queda en un segon pla
és Sant Julià.

Tombe la neige, riu l'infant.
Juga amb la neu.
Salta pels aires, rodola ballant.
Vol un trineu.

Llimones, hi penjen llimones,
ja està arribant,
passaran unes quantes nits,
les flors sortiran.

Sònia Ferrer
Dilluns 8 de març de 2010

Ara que ja és Nadal

2009-12-17T10:31:00.000-08:00

Jo vull aquest Nadal,
una mirada nova,
que em regali un somrís,
i em faci sentir jove.

Jo vull per aquest any
sentir aquella glòria,
que em fa somiar en l'amor
allò que tot ho esborra.

Jo vull per aquest món
aquells tòpics de sempre
que el rei sigui la pau
i ja no hi hagin guerres.

Que bufi el vent d'amor
que se'n vagin les penes
Ara que ja és Nadal,
brindem per ser més tendres.

A Torredembarra, 17 de desembre de 2009

LA MIRADA DE L’AMOR

2009-02-14T01:54:00.000-08:00

M’està mirant, ho sé. Noto la seva mirada a la meva esquena. Sé que si em giro trobaré uns ulls curiosos, amb l’entrecella arrugada… o potser uns ulls molt grans fent un esforç per veure-hi més… o potser petits, a mig tancar, pensatius… No, no em giraré, no em donaré la volta. Si ho faig… trencaré la màgia en mil bocins i mai més tornarà a observar-me. Jo em conformo amb què la meva esquena sigui el mirall. El reflexe de l’ànima, que haurà quedat imprès al meu cos, i res, ni ningú, mai m’ho podrà prendre, mai! Aquest instant sempre serà etern al meu pensament, dins meu, com quan l’hivern m’arrossega cap al mar i m’assec a la Plaça de l’Ermita a contemplar el temps, que rodola fent cercles entre les onades i el cel. Que rebota a les roques i torna a mi amb aquella brisa freda que recorda el pas dels anys. Aquell aire fugaç que em fa pensar en l’amor. L’AMOR. Vull saber perquè hi penso trista, per què quan recordo les bogeries del cor m’envaeix la nostàlgia, la melangia, la tristor, la solitud. Oh! una abraçada allà, davant del mar. Sense paraules, només això, una abraçada. La tendressa del braç acariciant-me les espalles i fregant suaument la meva esquena com un t’estimo silenciòs. Com quan estant al llit, malalt, dèbil i indefens, de sobte un plat d’arròs bullit, tebi i gustòs d’all i llorer arriba a la cambra amb un acompanyant que llueix un somrís i et pregunta. -Com estàs?- I se’t repeteix mil vegades al cap: “com estàs?”. És una de les poques vegades que l’escoltes i saps que va carregat de sinceritat. És com si et diguéssin: Em preocupo per tu, vull que estiguis bé, no pateixis, t’estimo, jo estaré al teu costat.
M’està mirant, ho sé. Noto la seva mirada a la meva esquena, sento el calfred. Sé que si em giro trencaré la màgia. Potser m’equivoco. Potser neix l’amor i arriba la primavera plena de papallones dansaires que es freguen sota el gruixut teixit de la pell de la panxa.
Tinc por de l’amor, l’amor fa mal. Jo tan sols vull sentir l’amor de les parelles que passegen per la platja agafats de la mà somiant, còmplices d’aquesta joia, que conviuen en un món plegats. M’agradaria volar com ells ho fan. S’està fent fosc. El sol se’n va. Si la lluna fos plena em quedaria espectant. M’he girat, ja no hi és. Potser l’havia imaginat. Potser mai hi ha estàt aquí. Potser mai m’he enamorat. Qui sap si ho he somiat.

Roda de Barà 13 de Febrer de 2009.
Publicat al Nou Diari de Roda en la seva edició del mes de Febrer de 2009
Publicat a www.rodadebera.cat el 23 de març de 2009

La lluna clara empaita els somnis

2009-01-11T11:11:00.000-08:00

Si puges aquestes escales passaràs per un forat molt estret. Dalt de tot hi ha una porteta. Quan l’obris seràs al bell mig de les roques, voltat de mar. Pots treure el cap i mirar les onades… de vegades hi han vaixells que busquen un far; no parlis amb els que van a bord, ells no et poden veure.

La meva dona va aixecar-se una nit quan jo dormia. Recordo que eren aquells temps en què va aficionar-se a l’escriptura amb tanta devoció que s’aixecava d’entre els seus somnis per escriure’ls abans de perdre’ls, oblidats. Vaig deixar de preocupar-me si es llevava a mitjanit… dormia molt profundament, jo!

Una nit de lluna clara, d’aquelles a punt de crèixer i omplir-se de llum, va sentir l’impuls de llevar-se i venir fins aquí. Hi va dur un dels seus quaderns. Desvetllada, devia tenir un d’aquells moments en què el cap se li omplia de pensaments i misteris que havia de buidar.

Va escriure durant una estona, potser una mitja hora, fins que aparegué el vaixell, i aquella dona a bord. La senyora xisclava demanant auxili, feia uns crits aterrants. La meva muller va treure el cos pel forat. El cos prim, de nina llarga i esquifida amb faldilles, que acabava amb aquella cara de porcellana, aquells llavis de cirera i els meravellosos ulls de Blau de cel.

L’endemà la van trobar allà on les onades lluiten i la sal es fa. Tenia les mans entre les roques com si les hi haguéssin atansat, o com si hi hagués volgut trobar alguna cosa dins les pedres. Els ulls se li havien quedat en blanc i la boca oberta com quan el metge vol mirar la gola. Als cabells hi tenia una flor de groga, de gerbera, lligada amb un llaç blanc, d’aquells suaus.

Van dir que s’havia suicidat. Als ulls d’aquells que no en saben, s’havia suicidat. Mai, i escolta’m bé, mai, he volgut que ningú llegís els seus darrers mots. Només ella veia la nau, ja l’havia avistat altres dies, però mai m’havia dit res de què hi haguès algú demanant ajuda al capdamunt del vaixell. Va voler sortir pel forat… i què havia de saber ella, pobreta, de què el mar en veure-la se n’enamoraria? Tan maca com era, que tenia la pell de seda i els ulls de turquesa, d’un blau que espantava els homes, però no pas l’immensitat del mar.

Encara noto, de vegades, quan s’aixeca a escriure. La sento repetir paraules en veu alta, provant que sonin bé. Noto la seva suor al coixí quan té un malson.

A voltes la veig a la cala jugant amb les onades quan la lluna és rodona i blanca. No li faig senyals, ella no em veu, només la miro, m’omplo d’ella, i me l’estimo així com és, feliç

Publicat al diari de Roda el Desembre de 2008